L’esquinç dels lligaments laterals del turmell és una de les lesions que de manera més freqüent es registra a nivell de l’extremitat inferior. Els individus que han patit aquesta lesió acostumen a mostrar alteracions de l’equilibri postural i de la capacitat de percebre l’articulació estable, cosa que fa augmentar el risc de patir de nou un esquinç al turmell. A més, per a aquesta població també s’han descrit alteracions en els patrons d’activació muscular de grups tant distants al turmell com són els músculs de la regió glútia. Tot això ha comportat l’aparició de diferents protocols d’entrenament neuromotor orientats a disminuir el risc de patir un esquinç de turmell que, malauradament fins avui, han mostrat baixos nivells d’evidència i efectivitat.
Per aquests motius aquesta tesi va tenir dos objectius principals: analitzar l’efectivitat d’un protocol d’entrenament neuromotor com a eina de prevenció sobre la millora de l’estabilitat dinàmica del turmell, i determinar la relació existent entre els nivells d’activació de la musculatura pèlvica i els de la musculatura estabilitzadora del turmell. En la primera part de la tesi es va comprovar l’efectivitat d’un protocol clàssic d’intervenció dissenyat per a la prevenció de l’entorsis de turmell en esportistes (Estudi 1). A partir de la selecció de diferents exercicis proposats per la bibliografia existent, un grup de jugadors de les categories inferiors del Bàsquet Manresa, S.A.E. va realitzar un programa d’entrenament de 6 setmanes de durada, per tal de millorar el seu equilibri. No es van trobar diferències significatives entre els jugadors que van realitzar el protocol respecte els jugadors que van formar part del grup control (sense intervenció). Aquest fet ens va fer pensar en la possible implicació d’altres elements de la cadena cinètica, com la participació de la musculatura de la pelvis, en l’estabilització del turmell.
En la segona part d’aquesta tesi es va analitzar la influència existent entre l’activitat de la musculatura de la pelvis i l’activitat electromiogràfica (EMG) de la musculatura del turmell. Per això es va estudiar la influència de la realització d’una contracció isomètrica de baixa intensitat (<25% del MVIC) dels músculs superficials de la pelvis sobre l’activitat EMG dels músculs estabilitzadors del turmell en una tasca d’estabilitat estàtica monopodal (Estudi 2), en relació a diferents paràmetres de les X pressions plantars registrades en una plataforma per a una tasca d’equilibri monopodal (Estudi 3) i sobre el nivell d’activitat EMG dels músculs estabilitzadors del turmell quan es veuen sotmesos a una situació de supinació sobtada (Estudi 4).
Els resultats semblen indicar una alta relació entre l’activitat muscular generada a nivell pèlvic i l’augment d’activitat EMG registrada a nivell de la musculatura distal de la cama. Aquest fet implica un augment de la rigidesa activa muscular, i per tant una millor sensibilitat dels fusos neuromusculars per tal d’obtenir una resposta més adequada davant qualsevol agressió de l’estabilitat articular, i conseqüentment, aquesta activitat muscular pot esdevenir una estratègia preventiva a tenir en compte per a la prevenció de les lesions del turmell. Basant-nos en els resultats obtinguts en aquest treball podem concloure que la realització d’un entrenament neuromotor tradicional orientat a la millora de l’estabilitat del turmell no va suposar un estímul suficient per obtenir millores en la capacitat d’equilibri de la mostra estudiada. La influència observada entre l’activació de la musculatura proximal de la cuixa i la pròpia del turmell, sembla indicar que la introducció d’exercicis d’entrenament específic de la musculatura estabilitzadora de la pelvis podria representar una eina interessant per a la millora dels nivells d’estabilitat del turmell.